Molt sovint, llegeixo o bec per la TV, notes o imatges com que volen donar-te el consell que mes necessites, sembla que ho hagin fet per tu, tot sembla encaixar al teu problema puntual, pel·lícules que  el protagonista siguis tu mateix,hi ha cops em sento tant identificat que penso que es real.

La meva fantasia es alta, llarga i ampla, els anys passats m’ha ha fet viure moments de tots els colors, es pot dir que ja tinc una certa experiència i que sempre me’ls he degut de solucionar o al menys intenta-ho, tot sol la realitat es que sempre, per no dir mai, l’amic-amiga, el familiar, conegut, el veí-veïna, amb el que puguis alliberar-te dels teus dubtes, obstinacions, problemes, digueu-l’hi com volguesses, s’hagi ofert  com a mínim, escoltar-te

Normalment he estat Jo, la víctima expiatòria als problemes dels meus amics-amigues, familiars, coneguts, veí-veïna , dec haver donat una imatge de confiança que Jo, desconeixia, potser tinc la virtut de saber escoltar fins el final del seu relat. He de reconèixer que també la meva atenció al seu problema algú cop m’ha l’han agraït (un petit temps, després fins i tot per vergonya, t’ho neguen).

No fa molt, la serie televisiva catalana d’un tal Merly, feia que m’identifiques amb molts dels savis filòsofs que anava repassant els capítols setmanals, els grecs, els americans, els alemanys, francesos, curiosament no en recordo cap que fos català i molts menys d’espanyol, be tots tenien la raó per solucionar el teu defecte personal, però sempre erets tu qui tenia que raonar per curar-te.

Em reconec que m’he anat formant d’una especie de filosofia pròpia, i tot enganyant-me a mi mateix també quant amb convé, he anat tirant fins avui i que els meus problemes i desitjos, he procurar fer-los cada cop lo mes petits possibles, d’aquesta manera em son mes fàcils de resoldre o de aconseguir-los.

De l’ultima historia de que n’he apres, es d’un sabí  music compositor ja vell, que estant xerrant amb un company de residencia, tant vell com ell, l’hi recomanava que tenia d’acceptar un encarreg de molt compromís, ja que venia de la pròpia Reina del seu país, es tractava de que l’Orquestra Nacional i a la mes gran i famosa Soprano del moment, es comprometes a dirigir el seu mes gran concert que havia escrit, especialment per la seva esposa, també al seu millor moment una gran Soprano reconeguda mundialment. Un concert que mai l’havia interpretat cap mes artista en vida i que es va negar a fer-ho mai mes després que ella morir.

La discussió dels dos vells, la donar per bona el music, dient, Jo, no vull  recordar el meu passat, dons a les  moltíssimes coses bones i no tant bones, no hi puc fer res ara per modificar-les, a la meva edat superats els 92,  ja no tinc futur, per tant tot acceptant el temps que em deu quedar Jo, nomes tinc present, i aquest el vull viure amb tota d’intensitat possible i a la meva manera.

En cinema tot es possible i l’argument del seu director, fa que segueixi el relat històric dels fets o el que ell vol que sigui, ho presenta com que no s’hi va poder negar, el desig de la Reina es va complir, ell el va fer la direcció com l’autor de l’obra, la interpretació per la Soprano proposada i tot un gran èxit d’una gran obra recuperada pel desig puntual i personal del qui mana.

El concert efectivament recuperat, però deu ser nomes per una pel-li-cula, personalment m’ha hagués agradat mes el meu final, no hi ha concert, n’hi Soprano, n’hi Reina, Jo soc Republicà.

La llissó que he apres es que si de la vida ja nomes em quedes el present, de tenir una nova oportunitat d’enamorar-me, aquest present, el vull viure amb tota l’intransitat  possible.